TREBALL I SALARI SOCIAL

Rafael Pla López.  ATTAC PV

Sa pàgina:  http://www.uv.es/~pla/

 

El funcionament de tota societat es basa en el treball, és a dir, en el fet que les persones capaces de fer-ho dediquen una part del seu temps a satisfer les necessitats dels altres, i no únicament les seues pròpies necessitats. Així, hem d'entendre com a treball no només les activitats productives, d'objectes o d'informació, sinó també les activitats de cura de les persones en el sentit més ampli del terme.

Quan diem "una part del seu temps" ho hem d'entendre en un sentit ampli: com una part de la seua jornada o com una part de la seua vida, el que es coneix com a vida laboral, que normalment exclou el període de la infància o el període de jubilació, i en alguns casos el que es coneix com a anys sabàtics, a més dels períodes de vacances. No obstant això, en una societat dividida en classes, hi ha persones de classes privilegiades que tenint capacitat de fer-ho no treballen, sinó que viuen del treball dels altres al llarg de tota la seva vida. Però hauríem de tendir a una societat en què tothom aporte segons la seua capacitati reba segons les seves necessitats. I en la qual, per tant, s'entenga el treball com un deure i la satisfacció de les necessitats com un dret.

En el camí cap a aquesta societat, cal tendir a que cada vegada més necessitats estiguen garantides universalment de manera incondicional. Entre elles, s'han prioritzant l'educació i la sanitat, actualment amenaçades, i podrien ampliar-se a altres com l'habitatge, l'alimentació bàsica o el transport col·lectiu.

Ara bé, mentre part de les necessitats no es garantisquen de forma incondicional, sinó que s'hagen de satisfer a través del mercat, caldrà que també el treball siga retribuït en termes mercantils, en forma de diners, per poder subvenir a aquestes necessitats. Excepte en els casos dels que venen directament el fruit del seu treball, aquests diners és el que coneixem com a salari, tant si és pagat pels propietaris privats de mitjans de producció per als quals treballa, com si ho paguen les institucions en les quals es presten serveis.  

El problema és que les disfuncions del sistema capitalista porten a que una part més o menys gran de la població amb capacitat de treballar estiga a l'atur, exclosa del treball i del consegüent salari. El subsidi d'atur, que no és més que un salari diferit pel qual s'ha estat prèviament cotitzant durant l'activitat laboral retribuïda, permet pal·liar parcialment aquest problema durant un període de temps limitat. Però en situacions de crisi com l'actual això és notablement insuficient, i un nombre creixent de persones es troben sense ingressos per subsistir.  

Per això les institucions han de garantir un salari social, una prestació en metàl·lic que rebrien les persones que no tenen cap altre ingrés, o que els ingressos que reben són insuficients per subsistir, i que va formar part de les reivindicacions de l'anomenada Plataforma Sindical Prioritària després del èxit de la  Vaga General del 14 de Desembre de 1988 a l'Estat Espanyol.

Actualment existeixen prestacions d'aquest tipus, que a l'Estat Espanyol són gestionades per les comunitats autònomes amb noms i procediments diferents. Però són notòriament insuficients, en quantia i en durada. D'una banda, la seua quantia hauria de ser equivalent al Salari Mínim Interprofessional, que suposadament correspon a la quantitat necessària per subsistir. D'altra banda, la seua durada hauria de ser il·limitada fins que no es puga obtenir una feina en el mercat laboral. I s'hauria de considerar un dret individual, no condicionat per la situació familiar.

Naturalment el salari social, rebut en diners que, recordem, és un instrument de canvi, pot estar subjecte a contraprestacions com qualsevol altre salari. Aquestes contraprestacions consistirien en realitzar tasques socialment útils, bé amb la realització directa de serveis socials comunitaris, bé formant-se per adquirir habilitats socialment útils. I haurien d'estar sotmeses a un control sindical per evitar que s'utilitzen per substituir llocs de treball als quals hauria de correspondre una retribució superior.

El salari social, així, és una mesura de transició que s'inscriu en el marc del principi "a cadascú segons el seu treball", ocupant socialment persones i activitats no cobertes pel sistema capitalista de contractació privada de treball assalariat.

El salari social és econòmicament viable al no tenir un caràcter universal, sinó limitar-se a les persones que ho necessiten, de manera que pot ser fàcilment sufragat mitjançant un augment d'impostos als més adinerats. I és socialment just al realitzar-se vinculat a un treball social, contribuint així a l'increment de la riquesa social.

Cal subratllar que el salari social és complementari d'un sistema de "treball garantit", però incompatible amb propostes que són econòmicament inviables pel seu caràcter universal, o socialment injustes en excloure contraprestacions, pretenent així generalitzar un suposat dret a viure sense treballar que, per contra, és un privilegi que ha de ser abolit en el procés de construcció d'una societat justa.

Finançament del salari social:

Pel tipus d'activitats corresponents a les contraprestacions del salari social, encara que generen globalment riquesa social no cal esperar una rendibilitat econòmica directa a curt termini. Per això, el salari social s'ha de finançar a través d'impostos, destinats als més adinerats, que no tenen els efectes econòmics depressius sobre el consum que es derivaria d'una pujada d'impostos a la gent amb menors ingressos.

A més, l'impost als rics destinat a finançar el salari social hauria de tenir una quantia variable, establida en cada exercici pressupostari per cobrir el pagament a les persones aturades que no reben altres prestacions. Com a conseqüència, la disminució del número d'aquestes persones aturades seria també d'interès per als adinerats, per tal de veure rebaixats els seus impostos.

Diferències del salari social amb altres propostes:

Tal com s'ha indicat, una “renda bàsica” en metàl·lic de caràcter universal i sense contraprestacions és incompatible amb el salari social. A més, si aquesta “renda bàsica” no tingués un caràcter simbòlic, sinó que pretengués ser suficient per a subsistir, seria també incompatible amb un sistema de serveis públics universals, gratuïts i de qualitat.

Així, si es proposa que tal “renda bàsica” siga la meitat de la renda mitjana, al ser universal requeriria una pressió fiscal mitjana del 50% per cobrir-la. Si a més es pretengueren uns serveis públics universals, gratuïts i de qualitat, la pressió fiscal mitjana s'hauria d'apropar al 90%. Però com aquesta pressió fiscal solament descarregaria sobre aquells que tenen altres ingressos (per treball o beneficis derivats d'inversions), si el número de persones que viu únicament de la “renda bàsica” supera un cert llindar, la pressió fiscal mitjana sobre els contribuents efectius s'aproparia al 100%, el qual tindria efectes dissuasius sobre l'activitat laboral, incitant a cobrar únicament la “renda bàsica” sense treballar. En aquestes condicions, l'economia col·lapsaria per absència de treball.

Per tal, caldria optar entre renunciar a uns serveis públics universals, gratuïts i de qualitat, convertint-los en serveis de pagament, o prescindir del caràcter universal i sense contraprestacions de la “renda bàsica”, amb el qual aquesta esdevindria equivalent al salari social.

Pel contrari, un sistema de “treball garantit” en el qual l'Estat garanteix un treball retribuït a tothom que no té altre treball es podria considerar l'altra cara del salari social. Tanmateix, si s'assigna al “treball garantit” un caràcter potencialment universal, aniria molt més enllà del salari social, que es contempla com una mesura de transició limitada a aquelles persones i sectors d'activitat no cobertes pel sistema capitalista de producció.

De fet, un “treball garantit” universal suposa que el sector públic de l'economia s'estén a tot tipus d'activitats, posant fi al sistema capitalista de producció i donant pas a algun tipus de sistema socialista.

Convergència entre el salari social i les altres propostes:

Ja hem indicat que, privant a la “renda bàsica” del seu caràcter universal i sense contraprestacions, esdevindria equivalent al salari social. Altra opció seria mantenir el caràcter universal i sense contraprestacions però substituir la prestació en metàl·lic pel que alguns anomenen una renda bàsica “en espècies”, a través precisament d'uns serveis públics universals i gratuïts, és a dir sense contraprestacions. Concebuda d'aquesta forma sí seria complementària amb un salari social amb contraprestacions per aquells que no tinguen altres ingressos.

Per altra banda, un sistema universal de “treball garantit” es podria considerar precisament com una generalització del salari social en un procés de transició cap a la superació del sistema capitalista.

ATTAC Castelló no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, llevat de quan son signats por la pròpia organització.