Però el problema no és la falta de diners per a finançar les pensions, sinó
la capacitat dels estats per a emetre diners quan és necessari, ja que aquest
model no permet a l'estat espanyol:
- Emetre la seua pròpia moneda, en haver cedit la seua sobirania a la UE.
- Finançar-se amb impostos sense ofegar als treballadors, sustentadors de la recaptació tributària, ja que el marc legislatiu europeu permet a les empreses deslocalitzar-se a la recerca de la menor tributació.
- Recórrer a el deute públic, ja que la normativa europea obliga a vendre-la en el mercat de capitals que fixa la taxa d’interès, la qual cosa impedeix que l'estat controle el preu del seu deute.
Per tant, s'imposa la necessitat de canviar aquest model per a proporcionar
béns i serveis necessaris a totes les persones i garantir-los els drets humans.
De manera que permeta una producció sostenible de béns i serveis necessaris, i
la seua justa distribució social, però sobretot, ha de permetre solucionar la
falta d'equilibri generacional integrant la mà d'obra jove migrant, la que ha anat
i la que arriba d'altres terres a la recerca d'una vida digna, per a garantir
el sistema públic de pensions.
